VII

El cel és pedra.
Damunt de la uralita
algú fa música.
És la pluja, que toca
instruments primitius.

VI

En una casa qualsevol

hi ha una cambra que fa molts anys
que resta closa.
Algú n'ha esbatanat la porta,
i s'han esquerdat tots els gots.

V

Ja han penjat el fred als edificis.
La pena és una gota d'aigua.
Camino aigua endins
per a perdre'm

en els seus passadissos estrets.

IV

Era la més veloç de les bèsties,
el vent.
Durant els seus anys de joventut,
gemegava per dreceres molt perilloses.

Ara, ha envellit de sobte,
i té tota l'ossamenta devastada.

III

La poesia és una dona vella
que se m'apareix algunes tardes.

Quan bec, també se m'apareix;
però es queda al fons del passadís,
i em mira amb les celles arrufades.

II

L'altre dia, algú va dir
que les oliveres són mans
que es cargolen de dolor.

Al cap d'una estona, 

va afegir que hi hagué un temps remot

en què no es cargolaven.

I

M'agrada el mot boira,
així com casalot
i pirineus.

El mot pluja, no.

Però quan plou,
m'agrada el tapís immens
que pengen no se quins gegants.